JOAN LLUÍS VIVES
L'ASSISTÈNCIA ALS POBRES
De subuentione pauperum

Text bilingüe llatí - català.
Pròlegs de Charles E. Fantazzi i Josep E. Rubio.
Traducció, notes i edició a cura de Joan Tello i Brugal.

Editorial: Llibres de l'Índex (Barcelona)
Col·lecció: Clàssics de l'Índex, 7
Primera edició: octubre 2009
Pàgines: 420
ISBN: 9788496563858

Una crisi profunda sacsejava els Països Baixos al segle XVI. La ciutat de Bruges patia una situació extrema: una gran massa de pobres vivia en la indigència més miserable, mentre una minoria opulenta malbaratava els recursos i s’abocava als excessos més immorals. El Consell de la ciutat, forçat per la gravetat de les circumstàncies, va demanar a Joan Lluís Vives una proposta per redreçar la situació. L’humanista valencià va escriure amb mà ferma L’assistència als pobres. Aquesta obra planta les llavors de l’Estat del benestar i de la doctrina social de l’Església. Avui en presentem la primera traducció al català.

«Un nombre elevat de captaires demostra que, a l’àmbit privat, hi ha dolenteria i manca d’humanisme i que, a l’àmbit dels càrrecs públics, es desatén el bé comú»
Joan Lluís Vives i March (1493-1540). Valencià de naixença, va mirar ben aviat cap a Europa a fi d’evitar l’esgarrapada mortal de la Inquisició. Va ser professor universitari sense títol de doctor, va casar-se però no va tenir fills, va enemistar-se amb la monarquia anglesa per criticar el divorci d’Enric VIII. Gran humanista i precursor de la psicologia moderna, també va fer profundes propostes pedagògiques. La seva obra és una crida a la dignitat, l’austeritat, la convivència, l’activitat honesta i les lleis justes.

CARTA INTRODUCTÒRIA A L'OBRA

JOAN LLUÍS VIVES SALUDA
ELS DOS BURGMESTRES I EL CONSELL DE LA CIUTAT DE BRUGES

1. Ciceró explica que tant la persona que està de pas com la que arriba a un lloc per establir-s’hi tenen el deure de no ser tafaneres en un territori polític que no és el seu. És així. La indiscreció pels afers dels altres molesta a qualsevol lloc. En canvi, el fet de preocupar-se i d’oferir consells amistosos no són accions reprovables. Sens dubte, la llei de la natura no deixa que el que és propi de l’ésser humà sigui aliè a l’ésser humà. I la gràcia de Crist, talment com una substància molt adherent, ha unit tots els humans amb ells mateixos.

Encara que hi hagi algun punt d’estranyesa, de debò que sento tantes emocions per aquesta ciutat de Bruges com per la meva València. I no anomeno Bruges altrament que pàtria. Sóc un habitant d’aquesta ciutat des de fa ja catorze anys —si bé no pas de manera contínua—, i m’he acostumat a tornar aquí com si tornés a casa meva. M’ha plagut el sistema de la vostra administració. També m’ha plagut l’educació, l’amabilitat i el civisme d’aquesta població. I, en fi, la increïble pau i la justícia, qualitats famoses en moltes contrades. Per tant, aquí, també m’hi he casat i voldria tenir cura d’aquesta ciutat en què he decidit passar la resta de la vida que la benvolença de Crist em proporcioni. Em considero ciutadà de Bruges, i en relació amb els seus ciutadans tinc la mateixa disposició d’esperit que tindria envers els meus germans.

2. La indigència que pateixen molts ciutadans m’ha empès a escriure de quina manera crec que se’ls pot assistir. A Anglaterra, Sir Lodewijk van Praet, el vostre Gran Batlle, ja fa temps que m’havia demanat que ho fes. Ell —tal com ha de ser— pensa molt i sovint sobre el bé públic de la vostra ciutat.

Aquesta obra que he escrit està dedicada a vosaltres. D’una banda, perquè esteu sòlidament disposats a fer el bé i a alleujar els dissortats, cosa que ho fa evident la multitud tan gran de persones mancades de recursos que flueix de tot arreu cap aquí, com si la ciutat fos un refugi preparat per a les persones desvalgudes. I de l’altra, perquè, com que l’origen de cada ciutat és ser un lloc on la caritat pugui arrelar gràcies a l’acte recíproc d’oferir i de rebre bones accions i mitjançant l’assistència mútua entre les persones —així, la societat dels éssers humans pot enfortir-se—, els qui governen la ciutat han d’assumir les següents obligacions: tenir neguit i escarrassar-se perquè els uns ajudin els altres, perquè ningú no sigui aixafat, perquè ningú no carregui un perjudici rebut de forma injusta, i perquè el més fort doni suport al més feble. La finalitat és que l’harmonia que resulta de la unió i de l’associació de ciutadans augmenti dia a dia gràcies a la caritat i duri per sempre.

3. De la mateixa manera que és vergonyós per a un pare de família permetre que algú pateixi fam en la seva casa opulenta, o bé permetre que la nuesa o els parracs el desfigurin, així tampoc no escau que en una ciutat —que no és precisament pobra— els càrrecs públics permetin que la fam i la misèria oprimeixin alguns ciutadans. Tant de bo no us requi de llegir aquestes paraules o, si no us plau, almenys sospeseu aquest assumpte amb molt de mirament, vosaltres que examineu tan atents el plet d’un home particular en què es disputen mil florins.

4. Us desitjo, a vosaltres i a la vostra ciutat, prosperitat i felicitat.

Bruges, 6 de gener del 1526.