Pàgines del llibre segon (II. I 1; II. VII 1). Podeu clicar damunt les imatges.
El lector té a les mans la primera edició en llengua catalana de l’obra original escrita en llatí D
e subuentione pauperum; i apareix en format bilingüe llatí-català. Una és la llengua amb què s’expressava la saviesa de Vives; l’altra, la llengua amb què havia nascut. El text llatí per a l’edició present ha estat extret de l’edició crítica que els professors Mattheeussen i Fantazzi van publicar l’any 2002. És una aportació indiscutiblement valuosa, ja que per primera vegada disposem d’un text fiable que ha estat fixat seguint els mètodes de la filologia. A més a més, el text resultant introdueix paràgrafs, frases o mots que no figuren en l’edició que Gregori Maians va publicar a finals del segle XVIII, que és la que totes les traduccions anteriors a l’aparició de l’edició crítica han pres com a punt de partida.
Malgrat tot, he revisat el text llatí i hi he introduït algunes modificacions. En primer lloc, he decidit de mantenir-me lleial a la grafia tradicional clàssica, que no fa distinció entre la vocal [u], grafiada «u» (
curiositas), i la semivocal [w], que alguns editors grafien «v» (
venio, en comptes de u
enio). Aquesta diferenciació gràfica no és un element propi de la tradició llatina, sinó una innovació feta molt tardanament, precisament al segle XVI, pel filòsof i matemàtic francès Pierre de la Ramée (1515-1572), conegut també amb el nom llatinitzat de Petrus Ramus. En segon lloc, he esmenat algunes errades tipogràfiques. Per exemple, he canviat
admininistri per
administri (I, III 2),
uindici per
uindicis (I, IX 6),
altitutidini per
altitudini (II, VI 3), o
hae per
hac (II, VI 6). Paga la pena esmentar aquí que aquestes errades no són, en absolut, fruit de la manca de cura, sinó d’un acte de tendresa i de generositat: els editors van apressar la publicació de l’edició crítica a fi de poder oferir-la al professor Mattheeussen abans que malauradament traspassés.
Pel que fa a la traducció catalana, d’entrada voldria remarcar un element fonamental: una traducció, per damunt de tot, cal poder entendre-la. He tractat d’elaborar una traducció respectuosa i lleial a l’original, però no he dubtat gens ni mica a l’hora de tallar la sintaxi llatina quan era llarga —de vegades, insuportablement llarga— i farcida de subordinació feixuga. D’acord amb aquest esperit de facilitar una lectura amena, també he introduït paràgrafs menors dins de cada capítol a fi d’esponjar el text.
Les notes que el lector trobarà a la traducció són de dos tipus. Unes corresponen a aclariments de contingut (comentaris socials, històrics, filosòfics o lingüístics), cites i traduccions de textos complementaris. Unes altres, però, inclouen una numeració pròpia i vénen introduïdes per les sigles MY i un número. Són les notes que Ioannes Moyardus (Jan Moyaert), un monjo cartoixà del convent de Genadedal, proper a la ciutat de Bruges, va fer per a la segona edició corregida del De subuentione pauperum publicada el setembre de l’any 1526. Així, per exemple, [MY7] fa referència a la nota 7 de la pàgina del text llatí. D’altra banda, quan dins el cos de la traducció d’un text citat per Moyaert crec necessari fer algun aclariment, l’escric al final de la nota i l’introdueixo amb la marca
* seguit de
N. trad. «nota del traductor». Quan tan sols vull incloure la referència exacta de l’obra que Moyaert cita, la poso entre parèntesis normals ( ) dins el cos de la nota, però sense
N. trad., per evitar afeixugar la lectura. Quan Moyaert escriu paraules gregues usant l’alfabet llatí (per exemple,
soma), he escrit la paraula original en alfabet grec a la traducció catalana. En algunes ocasions poc transparents, n’incloc també la transliteració.
Pel que fa als textos bíblics citats per Vives, els tradueixo segons la versió que ell n’ofereix, que de vegades té alguna petita variació respecte a la Vulgata llatina. Els textos bíblics complementaris que he inclòs en algunes notes són traduccions pròpies, però revisades tenint en compte la tercera edició de la Bíblia catalana interconfessional (Barcelona, 1996) i l’edició del 2007 de la Bíblia dels monjos de Montserrat. El textos originals han estat consultats al Nou testament grec-llatí-català (Barcelona, 1995), a la Biblia Vulgata de Colunga-Turrado (Madrid, 1982) i a la Septuaginta d’Alfred Rahlfs, publicada l’any 1979 a Stuttgart. En relació amb les fonts, les cito seguint el següent mètode. Així, per exemple, Livi XXXVIII 55, 2-5 indica llibre trenta-vuitè, capítol cinquanta-cinc, apartats dos a cinc. En el cas de les cites bíbliques, la referència ve anotada amb nombres aràbics perquè aquest és el procediment més estès en els estudis bíblics. Així, doncs,
Salms 147, 19-20 indica salm número 147, versos 19 i 20. Quan cito textos d’obres incloses a l’Antic Testament, els introdueixo amb l’abreviatura
AT; quan corresponen al Nou Testament, vénen introduïts per
NT. La separació entre citacions de la mateixa obra la faig mitjançant un punt i coma, i les obres diferents van separades per un punt i seguit. Així, per exemple:
AT Gènesi 3, 19.
NT Lluc 17, 6-8; 18, 4.
Aprofito l’avinentesa per comentar que, a l’hora de traduir els noms propis grecs i llatins, he seguit les normes filològiques fixades per Joan Alberich i Montserrat Ros a La transcripció dels noms propis grecs i llatins (Barcelona, 1993). Finalment, he elaborat un apèndix al final del volum, dividit en tres parts. La primera part és un llistat amb el títol original de les obres que Vives, el monjo cartoixà Moyaert o el traductor citen al llarg de l’obra. La segona part ofereix un índex de paraules clau llatines que, en conjunt, inclou més d’un centenar de conceptes i d’idees. La tercera part presenta un índex de noms propis llatins, que no inclou els noms que ja són esmentats a l’índex de paraules clau llatines. Espero que aquestes tres eines puguin ser útils tant per al lector curiós com per a qui vulgui aprofundir en l’estudi d’aquesta obra. L’ofici de pensador, l’ofici d’escriptor, l’ofici de traductor; tots suposen, sens dubte, una tasca engrescadora, desafiant, apassionant. I proporcionen un enriquiment humà i cultural constant. Però, d’altra banda, també és una activitat força desoladora. Cada reflexió, cada lectura del text original, fa brollar matisos nous i hom s’adona que, ai las!, sempre hi ha un mot que cal precisar, sempre s’esmuny una frase que, malauradament, calia retocar. La traducció, com qualsevol acció que emprenem els humans, està condicionada per aquesta qualitat omnipresent que és el tret diferencial dels éssers finits i incomplets: la imperfecció. El traductor i curador d’aquesta edició també està sotmès a la indigència. Agraïments
En primer lloc, agraeixo a l’editor de Llibres de l’Índex la confiança que ha dipositat en mi a l’hora de dur a terme aquest projecte. Vivim temps ombrívols, i calen —ara més que mai— iniciatives emprenedores a favor dels clàssics del pensament. I més si són de casa nostra.
En segon lloc, vull deixar constància de la meva gratitud envers el professor Charles E. Fantazzi que des del primer moment va expressar un gran entusiasme per aquesta edició catalana. Ja sigui a través de prolífics correus electrònics, ja sigui en reunions de treball a Barcelona, el professor Fantazzi ha col·laborat activament esclarint els meus dubtes filològics i ajudant-me en aspectes puntuals sobre el contingut. La seva personalitat, afable i gens tibant, ha permès que pogués brollar un espai de debat fructífer entre nosaltres.
També agraeixo la participació del professor Josep E. Rubio per acostar al lector modern els trets més significatius de la vida de Vives; i l'assessorament de l'Institut d'Estudis Catalans en la redacció de la cronologia de l'humanista valencià. Finalment, voldria expressar la meva gratitud més sincera envers el professor Joan Alberich, que ha revisat la traducció pacientment i amb rigor, i m’ha fet nombrosos suggeriments que han contribuït a millorar-la.
Joan Tello i Brugal.
Barcelona, setembre del 2009.
