Joan Lluís Vives, DE SUBVENTIONE PAUPERUM

2011-07-27T05:32:00.000-07:00

JOAN LLUÍS VIVES
L'ASSISTÈNCIA ALS POBRES
De subuentione pauperum

Text bilingüe llatí - català.
Pròlegs de Charles E. Fantazzi i Josep E. Rubio.
Traducció, notes i edició a cura de Joan Tello i Brugal.

Editorial: Llibres de l'Índex (Barcelona)
Col·lecció: Clàssics de l'Índex, 7
Primera edició: octubre 2009
Pàgines: 420
ISBN: 978-84-96563-85-8

Una crisi profunda sacsejava els Països Baixos al segle XVI. La ciutat de Bruges patia una situació extrema: una gran massa de pobres vivia en la indigència més miserable, mentre una minoria opulenta malbaratava els recursos i s’abocava als excessos més immorals. El Consell de la ciutat, forçat per la gravetat de les circumstàncies, va demanar a Joan Lluís Vives una proposta per redreçar la situació. L’humanista valencià va escriure amb mà ferma L’assistència als pobres. Aquesta obra planta les llavors de l’Estat del benestar i de la doctrina social de l’Església. Avui en presentem la primera traducció al català.

«Un nombre elevat de captaires demostra que, a l’àmbit privat, hi ha dolenteria i manca d’humanisme i que, a l’àmbit dels càrrecs públics, es desatén el bé comú»

Joan Lluís Vives i March (1493-1540). Valencià de naixença, va mirar ben aviat cap a Europa a fi d’evitar l’esgarrapada mortal de la Inquisició. Va ser professor universitari sense títol de doctor, va casar-se però no va tenir fills, va enemistar-se amb la monarquia anglesa per criticar el divorci d’Enric VIII. Gran humanista i precursor de la psicologia moderna, també va fer profundes propostes pedagògiques. La seva obra és una crida a la dignitat, l’austeritat, la convivència, l’activitat honesta i les lleis justes.

2011-07-26T06:40:00.000-07:00

A l'esquerra, Charles E. Fantazzi, professor emèrit de la Universitat de Carolina de l'Est (EUA) i autor de nombroses edicions crítiques dels textos de Joan Lluís Vives. A la dreta, Joan Tello, premi extraordinari en filologia clàssica, traductor i supervisor de l'edició catalana. Fotografia feta a l'interior de la Basílica del Monestir de Montserrat.

2011-06-26T13:33:00.000-07:00

"In illa puerili institutione magna uis est ad reliquam omnem uitam, quemadmodum in seminibus ad fruges uenturas. Profecto in hoc expediret accuratius incumbere quam in ornanda urbe aut locupletanda, nisi forte putamus non turpe esse malos posteros relinquere, modo et diuites". (I. III 3)

En l’educació de la mainada hi ha la gran embranzida per a la resta de la vida, de la mateixa manera que en les llavors hi ha l’embranzida per als fruits del futur. Sens dubte, convindria dedicar-se més fermament a això que no pas a guarnir i a enriquir la ciutat, llevat que pensem que no és vergonyós deixar que les generacions futures siguin malvades sempre que també siguin riques.

"Nam ista mendicorum frequentia arguit et in priuatis malitiam ac inhumanitatem et in magistratibus negligentiam boni publici". (II. X 1)

En efecte, un nombre elevat de captaires demostra que, a l’àmbit privat, hi ha dolenteria i manca d’humanisme i que, a l’àmbit dels càrrecs públics, es desatén el bé comú.

2011-06-25T15:02:00.000-07:00

ÍNDEX GENERAL

Cliqueu damunt les imatges.

2011-03-24T15:58:00.000-07:00

CARTA INTRODUCTÒRIA A L'OBRA

JOAN LLUÍS VIVES SALUDA
ELS DOS BURGMESTRES I EL CONSELL DE LA CIUTAT DE BRUGES

1. Ciceró explica que tant la persona que està de pas com la que arriba a un lloc per establir-s’hi tenen el deure de no ser tafaneres en un territori polític que no és el seu. És així. La indiscreció pels afers dels altres molesta a qualsevol lloc. En canvi, el fet de preocupar-se i d’oferir consells amistosos no són accions reprovables. Sens dubte, la llei de la natura no deixa que el que és propi de l’ésser humà sigui aliè a l’ésser humà. I la gràcia de Crist, talment com una substància molt adherent, ha unit tots els humans amb ells mateixos.

Encara que hi hagi algun punt d’estranyesa, de debò que sento tantes emocions per aquesta ciutat de Bruges com per la meva València. I no anomeno Bruges altrament que pàtria. Sóc un habitant d’aquesta ciutat des de fa ja catorze anys —si bé no pas de manera contínua—, i m’he acostumat a tornar aquí com si tornés a casa meva. M’ha plagut el sistema de la vostra administració. També m’ha plagut l’educació, l’amabilitat i el civisme d’aquesta població. I, en fi, la increïble pau i la justícia, qualitats famoses en moltes contrades. Per tant, aquí, també m’hi he casat i voldria tenir cura d’aquesta ciutat en què he decidit passar la resta de la vida que la benvolença de Crist em proporcioni. Em considero ciutadà de Bruges, i en relació amb els seus ciutadans tinc la mateixa disposició d’esperit que tindria envers els meus germans.

2. La indigència que pateixen molts ciutadans m’ha empès a escriure de quina manera crec que se’ls pot assistir. A Anglaterra, Sir Lodewijk van Praet, el vostre Gran Batlle, ja fa temps que m’havia demanat que ho fes. Ell —tal com ha de ser— pensa molt i sovint sobre el bé públic de la vostra ciutat.

Aquesta obra que he escrit està dedicada a vosaltres. D’una banda, perquè esteu sòlidament disposats a fer el bé i a alleujar els dissortats, cosa que ho fa evident la multitud tan gran de persones mancades de recursos que flueix de tot arreu cap aquí, com si la ciutat fos un refugi preparat per a les persones desvalgudes. I de l’altra, perquè, com que l’origen de cada ciutat és ser un lloc on la caritat pugui arrelar gràcies a l’acte recíproc d’oferir i de rebre bones accions i mitjançant l’assistència mútua entre les persones —així, la societat dels éssers humans pot enfortir-se—, els qui governen la ciutat han d’assumir les següents obligacions: tenir neguit i escarrassar-se perquè els uns ajudin els altres, perquè ningú no sigui aixafat, perquè ningú no carregui un perjudici rebut de forma injusta, i perquè el més fort doni suport al més feble. La finalitat és que l’harmonia que resulta de la unió i de l’associació de ciutadans augmenti dia a dia gràcies a la caritat i duri per sempre.

3. De la mateixa manera que és vergonyós per a un pare de família permetre que algú pateixi fam en la seva casa opulenta, o bé permetre que la nuesa o els parracs el desfigurin, així tampoc no escau que en una ciutat —que no és precisament pobra— els càrrecs públics permetin que la fam i la misèria oprimeixin alguns ciutadans. Tant de bo no us requi de llegir aquestes paraules o, si no us plau, almenys sospeseu aquest assumpte amb molt de mirament, vosaltres que examineu tan atents el plet d’un home particular en què es disputen mil florins.

4. Us desitjo, a vosaltres i a la vostra ciutat, prosperitat i felicitat.

Bruges, 6 de gener del 1526.

2009-10-04T14:01:00.001-07:00

L'EDICIÓ PRESENT

Pàgines del llibre segon (II. I 1; II. VII 1). Podeu clicar damunt les imatges.

El lector té a les mans la primera edició en llengua catalana de l’obra original escrita en llatí De subuentione pauperum; i apareix en format bilingüe llatí-català. Una és la llengua amb què s’expressava la saviesa de Vives; l’altra, la llengua amb què havia nascut. El text llatí per a l’edició present ha estat extret de l’edició crítica que els professors Mattheeussen i Fantazzi van publicar l’any 2002. És una aportació indiscutiblement valuosa, ja que per primera vegada disposem d’un text fiable que ha estat fixat seguint els mètodes de la filologia. A més a més, el text resultant introdueix paràgrafs, frases o mots que no figuren en l’edició que Gregori Maians va publicar a finals del segle XVIII, que és la que totes les traduccions anteriors a l’aparició de l’edició crítica han pres com a punt de partida.

Malgrat tot, he revisat el text llatí i hi he introduït algunes modificacions. En primer lloc, he decidit de mantenir-me lleial a la grafia tradicional clàssica, que no fa distinció entre la vocal [u], grafiada «u» (curiositas), i la semivocal [w], que alguns editors grafien «v» (venio, en comptes de uenio). Aquesta diferenciació gràfica no és un element propi de la tradició llatina, sinó una innovació feta molt tardanament, precisament al segle XVI, pel filòsof i matemàtic francès Pierre de la Ramée (1515-1572), conegut també amb el nom llatinitzat de Petrus Ramus. En segon lloc, he esmenat algunes errades tipogràfiques. Per exemple, he canviat admininistri per administri (I, III 2), uindici per uindicis (I, IX 6), altitutidini per altitudini (II, VI 3), o hae per hac (II, VI 6). Paga la pena esmentar aquí que aquestes errades no són, en absolut, fruit de la manca de cura, sinó d’un acte de tendresa i de generositat: els editors van apressar la publicació de l’edició crítica a fi de poder oferir-la al professor Mattheeussen abans que malauradament traspassés.

Pel que fa a la traducció catalana, d’entrada voldria remarcar un element fonamental: una traducció, per damunt de tot, cal poder entendre-la. He tractat d’elaborar una traducció respectuosa i lleial a l’original, però no he dubtat gens ni mica a l’hora de tallar la sintaxi llatina quan era llarga —de vegades, insuportablement llarga— i farcida de subordinació feixuga. D’acord amb aquest esperit de facilitar una lectura amena, també he introduït paràgrafs menors dins de cada capítol a fi d’esponjar el text.

Les notes que el lector trobarà a la traducció són de dos tipus. Unes corresponen a aclariments de contingut (comentaris socials, històrics, filosòfics o lingüístics), cites i traduccions de textos complementaris. Unes altres, però, inclouen una numeració pròpia i vénen introduïdes per les sigles MY i un número. Són les notes que Ioannes Moyardus (Jan Moyaert), un monjo cartoixà del convent de Genadedal, proper a la ciutat de Bruges, va fer per a la segona edició corregida del De subuentione pauperum publicada el setembre de l’any 1526. Així, per exemple, [MY7] fa referència a la nota 7 de la pàgina del text llatí. D’altra banda, quan dins el cos de la traducció d’un text citat per Moyaert crec necessari fer algun aclariment, l’escric al final de la nota i l’introdueixo amb la marca * seguit de N. trad. «nota del traductor». Quan tan sols vull incloure la referència exacta de l’obra que Moyaert cita, la poso entre parèntesis normals ( ) dins el cos de la nota, però sense N. trad., per evitar afeixugar la lectura. Quan Moyaert escriu paraules gregues usant l’alfabet llatí (per exemple, soma), he escrit la paraula original en alfabet grec a la traducció catalana. En algunes ocasions poc transparents, n’incloc també la transliteració.

Pel que fa als textos bíblics citats per Vives, els tradueixo segons la versió que ell n’ofereix, que de vegades té alguna petita variació respecte a la Vulgata llatina. Els textos bíblics complementaris que he inclòs en algunes notes són traduccions pròpies, però revisades tenint en compte la tercera edició de la Bíblia catalana interconfessional (Barcelona, 1996) i l’edició del 2007 de la Bíblia dels monjos de Montserrat. El textos originals han estat consultats al Nou testament grec-llatí-català (Barcelona, 1995), a la Biblia Vulgata de Colunga-Turrado (Madrid, 1982) i a la Septuaginta d’Alfred Rahlfs, publicada l’any 1979 a Stuttgart.

En relació amb les fonts, les cito seguint el següent mètode. Així, per exemple, Livi XXXVIII 55, 2-5 indica llibre trenta-vuitè, capítol cinquanta-cinc, apartats dos a cinc. En el cas de les cites bíbliques, la referència ve anotada amb nombres aràbics perquè aquest és el procediment més estès en els estudis bíblics. Així, doncs, Salms 147, 19-20 indica salm número 147, versos 19 i 20. Quan cito textos d’obres incloses a l’Antic Testament, els introdueixo amb l’abreviatura AT; quan corresponen al Nou Testament, vénen introduïts per NT. La separació entre citacions de la mateixa obra la faig mitjançant un punt i coma, i les obres diferents van separades per un punt i seguit. Així, per exemple: AT Gènesi 3, 19. NT Lluc 17, 6-8; 18, 4. Aprofito l’avinentesa per comentar que, a l’hora de traduir els noms propis grecs i llatins, he seguit les normes filològiques fixades per Joan Alberich i Montserrat Ros a La transcripció dels noms propis grecs i llatins (Barcelona, 1993).

Finalment, he elaborat un apèndix al final del volum, dividit en tres parts. La primera part és un llistat amb el títol original de les obres que Vives, el monjo cartoixà Moyaert o el traductor citen al llarg de l’obra. La segona part ofereix un índex de paraules clau llatines que, en conjunt, inclou més d’un centenar de conceptes i d’idees. La tercera part presenta un índex de noms propis llatins, que no inclou els noms que ja són esmentats a l’índex de paraules clau llatines. Espero que aquestes tres eines puguin ser útils tant per al lector curiós com per a qui vulgui aprofundir en l’estudi d’aquesta obra.

L’ofici de pensador, l’ofici d’escriptor, l’ofici de traductor; tots suposen, sens dubte, una tasca engrescadora, desafiant, apassionant. I proporcionen un enriquiment humà i cultural constant. Però, d’altra banda, també és una activitat força desoladora. Cada reflexió, cada lectura del text original, fa brollar matisos nous i hom s’adona que, ai las!, sempre hi ha un mot que cal precisar, sempre s’esmuny una frase que, malauradament, calia retocar. La traducció, com qualsevol acció que emprenem els humans, està condicionada per aquesta qualitat omnipresent que és el tret diferencial dels éssers finits i incomplets: la imperfecció. El traductor i curador d’aquesta edició també està sotmès a la indigència.

Agraïments

En primer lloc, agraeixo a l’editor de Llibres de l’Índex la confiança que ha dipositat en mi a l’hora de dur a terme aquest projecte. Vivim temps ombrívols, i calen —ara més que mai— iniciatives emprenedores a favor dels clàssics del pensament. I més si són de casa nostra.

En segon lloc, vull deixar constància de la meva gratitud envers el professor Charles E. Fantazzi que des del primer moment va expressar un gran entusiasme per aquesta edició catalana. Ja sigui a través de prolífics correus electrònics, ja sigui en reunions de treball a Barcelona, el professor Fantazzi ha col·laborat activament esclarint els meus dubtes filològics i ajudant-me en aspectes puntuals sobre el contingut. La seva personalitat, afable i gens tibant, ha permès que pogués brollar un espai de debat fructífer entre nosaltres.

També agraeixo la participació del professor Josep E. Rubio per acostar al lector modern els trets més significatius de la vida de Vives; i l'assessorament de l'Institut d'Estudis Catalans en la redacció de la cronologia de l'humanista valencià. Finalment, voldria expressar la meva gratitud més sincera envers el professor Joan Alberich, que ha revisat la traducció pacientment i amb rigor, i m’ha fet nombrosos suggeriments que han contribuït a millorar-la.

Joan Tello i Brugal.
Barcelona, setembre del 2009.